Foto-Film Calella amb el Centenari Maria Cardona

Des de Foto-Film Calella volem donar suport als actes del Centenari de Maria Cardona, i és per això que dediquem la exposició central de la propera Fira de Calella i l’Alt Maresme a la obra d’aquesta gran poetessa. A continuació trobareu els poemes a partir dels quals s’han elaborat les fotografies de l’exposició d’enguany:

“IMATGES I POEMES” CENTENARI DE LA POETESSA MARIA CARDONA I CODINA – 1922-2022

CANT DE JOIA

M’encanta l’alegria de cada arbre
i el setí vellutat de cada flor,
el groc de l’or i la finor del marbre
i el cel encès que esclata de claror!

M’encanta contemplar l’ocell que vola
i el tremolor tot blanc de cada estel
i l’espant joguiner de la viola
i el miracle de cada rusc de mel!

Tot és tan bell! El brot i la florida,
la terra i l’aigua, la claror i el vent!
Per ço somric i estimo tant la vida
i em salta el cor feliç cada moment,

I tinc una cançó per cada cosa
i nova il·lusió cada matí
i un bes ardent per cada flor desclosa
i brodo poesies a desdir!

I, en mig del meu engrescament de joia,
quan ha florit l’entusiasme meu,
tinc un himne exultant, com una toia
de goig immens per ofrenar-la a Déu!

Ell fou qui em va crear. Ço que no era
va arrencar del no res i em féu sorgir,
com sorgeix novament la primavera
i com l’alba sorgeix cada matí.

Ni el meu cor ni el meu llavi ho demanava
que ni desig podia formular
i Déu ja m’oferia una hora blava
i em portava a la llum la seva mà.

I en aquella hora transparent i clara
d’una tarda suau del mes d’Abril,
deixà damunt la falda de la mare
de carn i ànima un barreig gentil.

I, de llavors ençà, sempre hi és festa
dins del cor admirat de tanta llum!
Els matins sol i vent van de conquesta,
les tardes terra i flors vessen perfum!

Porten nous resplendors les primaveres
i dies esclatants porta l’estiu,
l’hivern porta tempestes enciseres
i les tardors intimitats de niu!

Per ço, si tot em riu i em fa alegria,
si tot el goig que viu m’arriba al cor,
no és estrany si un instant de covardia
em fa tremir la dalla de la mort...

Però, Senyor, la grapa de l’angoixa
no em pot abatre amb el seu fred de glaç...
si cada instant el vostre bes m’amoixa,
si cada dia em porta el vostre braç!

Si és que em parlen de Vós totes les coses
i em van dient que arreu hi sou present,
que heu fet ocells i estels i flors descloses
per endolcir-me el cor i el pensament!

Doncs si per mi heu fet bella una natura
sense que abans vibrés el meu desig,
ara que soc i vull i en tinc fretura
i sé que Vós passeu sense trepig,

ara que ja us conec; ¿no ho tinc de creure
que el vostre gest excels de Creador,
Geni incansable, sempre troba lleure
per construir-me un estament millor?

Per ço la meva Fe tostemps somnia,
i té un presagi el meu Crec en un Déu
d’una immortal Bellesa i Poesia
per quan s’apagui aquesta vida breu.

Oh, si! Jo crec en una Pàtria clara
més resplendent que aquesta, pel demà,
crec en un món més admirable encara
que gloriós m’espera cel enllà!

Crec en uns arbres de verdor infinits,
crec en un mar blavíssim i endolcit,
i en aquella alegria sense fita,
i en aquell dia que no tindrà nit!

Crec en la llum d’una estelada immensa
i un etern sol de raigs embriagants,
en flors que gronxen la corol·la tensa
dins unes primaveres esclatants!

I, crec, Senyor, en la Pau d’una abraçada
d’Amor que eternament m’abrigarà!
I així cantant de joia, emprèn volada
la meva Fe vers l’infinit demà!
COM  L’AIRE  D’UNES  ALES  

Senyor que ens heu donat la llibertat
com si ens donéssiu l’aire d’unes ales,
mireu que en fem d’aquest present sagrat
en fem presons, en fem fusells i bales!

Mireu com en fem éssers oprimits
i en fem esclaus i homes solitaris
que caminen pel món adolorits,
com en fem creus per proveir calvaris,

i com pengem un Crist en cada creu,
un Crist etern que clama i ens acusa,
el Crist de tots els temps i quina veu
la nostra consciència la refusa.

Senyor que ens heu donat la llibertat,
ara ensenyeu-nos a dignificar-la,
que ens entri al cor l’accent atribolat
del Crist d’avui que tendrament ens parla.
CREC EN EL MEU CRIST

Avui pel meu camí,
he trobat l’intransigent,
l’intolerant;
l’home
que no admet la discrepància
ni la diversa i lliure opinió
dels altres.
L’home
de la uniformitat dels actes i conceptes,
que veu al seu entorn
sempre
l’ovella esgarriada
i que es creu posseïdor exclusiu
de l’única, total,
absoluta veritat.
I aquest home savi, just i perfecte,
segur de si mateix,
m’ha dit que era cristià.

I jo no he cregut en aquest cristianisme
tancat entre quatre parets
de totalitari.
I jo no he cregut en aquest cristianisme d’un home
que no sent en la veu dels germans
ressonar la veu del Crist.
No he cregut en el gest absolut
ni en la seva indiscutible saviesa.

Que jo crec en el Crist transigent de Zaqueu,
en el Crist comprensiu de l’adúltera,
en el Crist tolerant
de la barca de Pere
que guareix en dissabte.
EL PATI DE L’ÓS               

Encara que hi pugem quan està sol
el bon pati de l’ós sempre ens encanta;
ens sembla que hi sentim un flabiol
i una tenora que sospira i canta.

I ens sembla que hi veiem esguards lluents
i una bellugadissa de ballades,
vestits de coloraines escaients
i que hi sentim ressò de riallades,

i que tots els ocells arran de branca
so de sardanes van taral·lejant
i el pins, tan grans, en harmonia franca

els troncs i les arrels entrellaçant,
devotament la nostra dansa blanca
serens i agermanats van puntejant.
EL TEU LLAC               

Respiraves feliç vora ell llac adormit;
es fonia la llum, avançava la nit,
tremolaven esglais en la mort de la tarda...
però el llac transparent no sentia basarda.
Era cast i era humil, era el càndid mirall
de la blavor del cel; el seu cor de cristall
sense tèrbols desigs, convidava al repòs...
Hi cantaven ocells, s’hi gronxaven les flors,
i al pacífic coixí d’aquella aigua tan blava
una lluna de foc dolçament reposava...

Encamina el teu pas vers el llac adormit
cor de boires i esglais, turbulent esperit.
Torna blau el colors de les teves pupil·les,
fes-te clar i transparent com les aigües tranquil·les.
No bressolis desigs que provoquin onades,
fes-te càndid mirall de les nits estrellades,
porta dintre el teu cor, com el llac encisat,
el missatge sublim de la serenitat!
Que en tu hi cantin ocells i s’hi gronxin les flors,
encomana la pau, encomana el repòs,
i que els homes, passant, no coneguin sotrac
i esdevinguin tranquils per la pau del teu llac!
LA CADIRA DEL PARE

La vaig veure bonica: jonc trenat
guarnint del vímet ros l’airosa vara.
Mirant el seu lluent color daurat
jo vaig pensar: - Serà per al meu pare!

Hi anàrem amb la mare en l’hora lleu
de quan la tarda es mor, solemne i bella;
jo, contenta, somreia al costat seu
dessota l’ull pacífic d’una estrella.

La mare en deia pel camí, passant
el llarg carrer que la ciutat destria:
- Li donarem demà que és el seu Sant
i així en tindrà una mica d’alegria.

El pare, ja fa temps que està malalt,
per ço només coneix la simple joia
d’una esposa sol·lícita i lleial
i el riure i les carícies de la noia.

Les seves cames balbes, són un tros
de carn immòbil que ja ni respira...
per ço és com una part del feble cos
el joguiner trenat de la cadira.

Li portem quan ja el sol es va enfilant
i al menjador de casa treu florida,
el pare riu amb els seus ulls d’infant
guaitant les flors i els arbres de l’eixida.

Després, content, em mira treballar
vora els vidres que alegren la façana
i veu la mare com ens fa el dinar
dins un bocí de cuina casolana.

Quan jo li dic la tènue cançó,
d’uns humils versos acabats d’escriure,
sent la cadira la convulsió
del plor commós o el dringuejar del riure.

Llavors, tremeix i també canta amb mi
per coronar de plàcida alegria
l’home bo que em fou mestre en el camí
de transformar la vida en poesia.

La cadira, suau, va acompanyant,
fent de vehicle en la feixuga costa,
un viure adolorit que es va apagant
com les clarors del sol quan va a la posta...

La cadira del pare té un gran cor
i una abraçada ardent com una brasa
i el vibrar d’una veu que crida fort,
solemne i greu al menjador de casa!

Diu la claror d’un viure resignat,
diu l’amor filial i el bes d’esposa,
diu l’heroisme i diu la humilitat
que perfumen la llar com una rosa!

I, protegint el decadent alè,
el pètal esllanguit de flor marcida,
diu la cadira un mot vibrant de Fe
que senyala els llindars d’una altra Vida!...

Jo la contemplo amb ulls d’agraïment
perquè del pare acollidora es cuida,
i tan plena la veig cada moment
que ja mai més la sabré veure buida...

La càlida cadira, al menjador,
diu la paraula i la lliçó més clara,
és la brasa que en fa més escalfor
guardant la vida neta del meu pare!
LA FESTA MAJOR DE LA MINERVA

Festa Major de la Minerva.
Ara que vens amb aire d’alegria
calellenca i gentil Festa Major,
i estalones l’estiu que renuncia
al seu regnat lluent i abrusador,

Vine prop meu i mira’m bé a la cara
amb tot el teu posat de Festa Gran;
vull que te’m mostris ben senzilla i clara
perquè pugui comprendre el teu encant.

Vull que vinguis a dir-me aquelles coses
del teu passat que es lliga amb el present,
vull que em perfumin les mateixes roses
que perfumaren el teu naixement.

Festa Major; jo sé que el primer dia
que vas veure la llum al poble meu,
irradiaves sol d’Eucaristia
i eres devota filla del bon Déu.

Venies amb l’esguard i l’aire noble,
amb mantellina i pas de processó,
amb un desig de fer ben gran el poble
i amb impuls de virtut i ascensió.

Avui, oh Festa Gran, també et proposes
omplir les llars del teu perfum primer...
més, tot i dir-nos les mateixes coses
no sé què ho fa que no et sentim tan bé,

potser ho farà que ens crida més la taula
o aquell terrabastall de l’envelat,
que sentim ofegada la paraula
que ens vens a dir com en el temps passat.
LA  PÀTRIA  IMMENSA  

Feliç m’he encimbellat dalt d’una serra,
i de cara al cel blau, incendiat,
respiro l’aire e la meva terra
amb el cor ben obert de bat a bat.

Avui sento una estranya esgarrifança
des del racó joiós on tinc el niu,
el món se’m torna una joguina mansa
i el veig a prop que em mira i em somriu.

I un nou sentit de Pàtria m’il·lumina
i un nou amor em neix, potent i fort,
com si tota la terra em fos veïna
i tota em capigués a dins del cor.

És cert que estimo el meu bressol de palla
i el marbre acollidor del meu portal
i els arbres del meu hort i la rialla
que hi fan la cadernera i el pardal.

Estimo el meu carrer tot ple de joia
amb el seu xiscle engrescador d’infant
i les seves gentils cançons de noia
i amb els records dels dies que se’n van.

És cert que estimo l’aire de la terra,
del poble meu, del meu terreny nadiu,
i que tot aquest aire se m’aferra
al cor i que me’l torna més festiu.

I és cert que estimo aquesta meva parla
i els meus costums i el goig del meu dansar,
i per la Pàtria i per poder estimar-la
tendrament aprenia de cantar;

que estimo molt la meva primavera
i el meu jardí fresquívol i esclatant,
i estimo aquests colors de la bandera
voleiadissa, alegre, triomfant!

Però, avui se m’allarga la mirada
i veig uns altres arbres i uns ocells
sorgits d’una altra terra més colrada
i sento que també els estimo a ells.

I veig, enmig d’una alegria immensa,
dintre un somni de pau, dolç i pregon,
que la Pàtria no acaba ni comença
sinó on acaba i comença el món!

I sento com al cor m’hi neixen ales
per llançar-se valent, camins enllà,
per deturar la pluja d’unes bales
i per fer el món més tendre i més humà!

I veig que els homes de pell negra o blanca
tostemps els ha cobert un mateix cel,
tots han florit a una mateixa branca,
tots han nascut d’una mateixa arrel,

i que tots aquests homes que a la terra viuen
tenen sang, tenen nervi i tenen cor
com en tinc jo, tots ploren i tots riuen
iguals en la naixença i en la mort.

I que si tots som fills del mateix Pare,
és cert que tots els pobles som germans...
i els braços se m’allarguen més encara
amb sentiments de Pàtria molt més grans!

I veig la Pàtria immensa com s’enfila
i com arriba al més humil racó,
i veig la Pàtria omplint cada pupil·la,
i la sento inspirant cada cançó!

I així, feliç, d’una abraçada franc
que abriga tots els homes i els uneix,
penjo en la Pàtria una bandera blanca
que és el color que tot el món coneix!

I tinc tota la terra per amiga
i em sento immens el cor, com el cel blau,
dins d’una Pàtria que a tothom abriga
dessota la bandera de la Pau!
LA ROCA GROSSA               Lema: Com en un cant d’eternitat

Ella sap prou que aquest és el seu lloc;
per això resta immòbil
tostemps. Ella s’enfronta
amb els mals vents i amb les fortes onades
i els temporals;
ella dempeus contempla
l’anar i tornar del sol.
Sap que l’onada és ben suau a voltes
i ve a besar-li els peus, que el vent
també sap fer-se dolç i l’acaricia,
i el sol tebi i daurat,
li aurèola la testa.
Ells li fan companyia,
i malgrat els esclats i l’embranzida
del seu enuig, ella els perdona
i els vol encara per amics.
Oh ferma roca que somrius i esperes!

El pare ja et cantava
amb la seva veu dolça de poeta
els capvespres d’ahir.
Avui jo et canto
i us veig a tu i el pare
entrelligats d’un llaç de poesia.
Sou meus tots dos,
i per fer més estreta l’abraçada
joiosament m’acolliré al teu vincle
transcendent, infinit...

Demà serem dels que vindran.
Que tu romans, ho roca, inamovible 
molt més enllà dels homes i dels dies
com en un cant d’eternitat!

Tu ens vens a dir que ésser feliç
vol dir tenir l’arrel clavada
al solc del teu destí
sense gemecs i sense covardia.
Vol dir tenir l’irrevocable gest
d’arribar al terme, de tocar la fita
malgrat tots els mals vents.
I vol dir encara,
trobar amics a l’entorn, amb els seus límits
i malgrat els seus límits.

Oh roca que en la meva mar tan blava
ets un perenne cant arran d’onada!
L’ENRAMADA DEL RAVAL               

Els dies s’han omplert de clarianes
i el sol s’aixeca blanc i resplendent;
les ginesteres d’or brillen ufanes
amb uns estranya llum de Sagrament.

És que el Juny ja ha arribat. En tota cosa
hi esclata una rialla triomfant...
s’engresquen els jardins i, cada rosa
s’esberla joguinera, exuberant!

El vell Raval mig d’amagat s’estira
senzill i estret de tan acollidor,
com que el Juny ha arribat, riu i sospira
i a dins li remoreja una cançó.

El vell carrer té un aire de sorpresa
i s’enfebra i treballa i es deleix
i és que, quan pensa en la Custòdia encesa
del Corpus gloriós, tot s’estremeix...

Es desvetlla un veí de matinada
i se’n va a trobar els homes un a un:
- Noi,  què farem? S’acosta l’enramada,
enguany per Corpus hem d’anar per munt!

Cada dona ho coment atrafegada
i el domàs del balcó ja es deixa llest
i, mentrestant, conserva ben regada
l’hortènsia que floreix al millor test.

I, Corpus ve, Gentil magnificència
de ginesta i de branques en un ram!
passarà el Crist! Per fer-li reverència
vers la ciutat s’aboca tot el camp!

Amunt i avall van caminant les branques
i el vell carrer es guarneix en un moment,
pel mig treuen el cap les cases franques
per guardar el bosc i per guaitar la gent.

Què hi fa si, tot passant, la gent s’inclina
i entrebanca el brancam la processó
i del tàlem tremeix la seda fina
si en la Custòdia hi riu Nostre Senyor?

Ai, vell Raval! La teva ingènua vida
conserva encara el gust d’un temps llunyà,
un gust de bona gent, tothora unida,
del poble amb un sol cor i un sol pensar.

Perdona,. Bon Raval, la indiferència
d’aquells que el teu silenci han profanat;
no en perdis el teu aire d’innocència
cercant els focs follets de la ciutat.

Que ens porti a tots aquesta flama encesa
tèbia i tranquil·la del teu tendre sol,
clarors d’humilitat i senzillesa
i un caliu de família i de bressol.

I, a aquells que et guaiten, freda la mirada
perquè ets estret i es riuen del teu nom,
digues que és més estreta l’abraçada
i que tens abraçades per a tothom.

I amb el Corpus diví, omple’ns de joia,
deixa’ns veure’t alegre i enramat,
ingenu i tremolós, com una noia
que es guarneix perquè arriba l’Estimat!
TINC EL BRILL...              

Tinc el brill d’un “adéu” en la mirada,
tinc la rialla de la mort al cos
i a l’esperit pressentiments d’albada
i un presagi de calma i de repòs.

Però el penyal de resplendor infinita
que veia més enllà de cop s’ha entenebrit,
la diafanitat d’aquella fita
ha pres les ombres negres de la nit.

Ara sé la gelor de la incertesa
i l’espant dels ulls orbs cercant la llum
i la llàgrima ardent de la tristesa
i l’enyor de la flor sense perfum.

Per què, si ara hi estic més a la vora,
ja no veig com abans la llum dels cims?
UN LLIBRE NOU               

Damunt la taula un llibre nou;
damunt la taula aquest llibre tancat.
Ben a prop meu un llibre nou, tancat:
eres tu.

Jo volia llegir les seves pàgines
i et deixaves obrir;
jo llegia, llegia el llibre nou
àvidament
amb la fretura de conèixer.

Tu et deixaves llegir; hi havia
alguna ratlla incomprensible
però, en cada full una lliçó.
I veia amb goig que aconseguia d’aquest llibre
fer-me un amic!

He desitjat
llegir sempre els llibres nous,
obrir bé tots aquests llibres tancats
que sou tu i tu i l’altre,
i llegir dolçament
malgrat la seva ratlla incomprensible,
tantes pàgines càlides.

I, així, amb mans suaus
vaig amoixant-me els fulls,
i amb el cor molt obert i els ulls humils
en cerco la lliçó,
en cerco l’ensenyança,
en cerco l’amistat,
que potser, tot llegint aquests llibres humans
el meu cor aprendrà d’estimar,
aprendrà de comprendre,
de conviure,
de mai discriminar,
i de no bandejar
mai més
els altres!